Del 13 de maig  al 8 de juny de 2017 – Sala d’Exposicions artAmore Sitges

De dimarts a diumenge de 10.30h a 14h i de 17.00h a 21.00

C/ de les Parellades 57 – 08870 Sitges

info@artamoresitges.com – www.artamoresitges.com

ARTSIMANS – Sílvia  Bofarull Boschsacoma

Terrassa, 1967. Autodidacta, és amb les seves mans on troba la seva millor forma d’expressió. Entra per la via del maquillatge al món dels volums i dels colors. Posteriorment dóna un salt al buit cap a la Naturalesa, on troba les formes i l’art del reciclatge, un món d’assemblatges estructurals que la porten a experimentar amb varietat de materials.

S’interessa pels materials desnonats o abandonats, que no tenen molt sentit per si mateixos, creant objectes singulars que li aporten una gran gratificació personal, un aprenentatge. La Naturalesa li ofereix una gran mar de troballes variades, que li criden l’atenció, per la màgia que han adquirit amb el temps. Cada moviment comporta un altre moviment, una transformació conscient o inconscient. Cada acte comporta una resolució i un creixement en tots els àmbits.

VAIXELLS

Els elements:  

Troncs i deixalles arriben a la mar per la desembocadura d’un riu. Primer passen per aigües dolces i després salades. El temps i el clima les desplacen per espais humits i secs, passen per tempestes sense control que donen forma a la matèria, l’aire les fa rodolar sense sentit. En una mar serena, les ones ressalten les formes, cap d’igual, cada una ha tingut el seu procés. La natura no entén de planificació industrial i en canvi té una industria natural que fa única cada deixalla.

Ferro. Els grans elements fan un bon material. Espatllat, colpejat,  forjat, matxucat… rovellat, per ella és un símbol del pas del temps i del temps que durarà. Una matèria que, tot i oxidar-se , no és per això menys forta. Treballat amb l’emoció dels moment viscuts, modelat per adoptar formes diverses, donant suport quan cal, per evolucionar.

Fil tensor, el que ho lliga tot. Si no hi ha fil conductor no hi ha veles que hi serveixin. Sense veles tampoc hi ha un rumb i si només tenim les veles, tampoc no anirem enlloc. Si som estructura naveguem sense sentit, a mercè del corrent. D’això se’n diu “deixar-se anar”.

Vela, s’adapta a la situació del moment. Amb la mar serena estan tranquil·les, quan bufa el vent naveguen, amb les tempestes s’esforcen i amb el gran tornado inesperat s’estripen i les llencen. A vegades son reparades i tornen a navegar, d’altres queden només com a matèria per recordar.